En el capítol vuitè de les Floretes, sant Francesc explica al Germà Lleó en què consisteix la perfecta alegria. El lector no pot evitar ser atret per aital qüestió: ¿On i quan trobar allò que tant s’anhela en el fons del cor: l’alegria sens fi? La conclusió del relat sol decebre, perquè sant Francesc diu que és acceptant la incomprensió dels germans que se’ns farà partícips de la perfecta alegria.
Avui, que en la pregària de col·lecta demanem per l’alegria santa que porta a una felicitat sense terme en un món aixecat per Déu, l’Evangeli d’aquest diumenge, aportarà llum en el camí de la perfecta alegria? Per demanar, que no quedi.
Resseguim-ne els versets més destacats:
El Senyor envia de dos en dos. La relació amb el Senyor, porta conseqüentment a la relació amb l’altre en l’evangelització. Tant en les maneres com en l’objectiu, l’Evangeli és sempre encontre. Mai no deixem l’ego pasturar sol! La mà que ens salva, fa estendre la pròpia mà al que esdevindrà company, companya; i, caminant plegats s’eixampla el cercle de vincles. El vincle amb el Senyor és únic i irrepetible. Els que s’esdevindran, també, com a conseqüència.
En els compromisos entre nosaltres en nom de Déu, som cridats a sortir de la nostra consciència personal i deixar-nos ensenyar, estimar, escoltar pel que serà germà, germana en el Senyor. Som enviats de dos en dos.
Demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. L’enviament ens dona l’empenta del Senyor, però després no deixarem de pregar-li en tota ocasió. Cal demanar humilment sempre. Sobre tot quan ens assola la temptació de fer les coses nosaltres sols. Com diu el proverbi, sol s’arriba abans, però no més lluny. El Senyor envia i proposa mantenir la relació amb ell perquè serà en el seu nom que es guareixi, es sotmetin els mals esperit, augmenti l’esperança pel Regne de Déu que és a prop.
No n’hi ha prou en oferir el dia al Senyor o en revisar-lo al cap de la jornada, ell vol que el deixem entrar allà on nosaltres estem entrant, saludar quan nosaltres saludem, ajudar quan se’ns demana ajuda, beneir quan beneïm. D’aquesta manera, res no us podrà fer mal perquè jo ja he vençut la mort, diu el Senyor.
Us envio com anyells enmig de llops. Ja coneixem el lloc de l’Anyell en la història de salvació. Ho sabem per catequesi. Ho entendrem per experiència? L’apoderament que rebem de part del Senyor contrasta amb la feblesa de mitjans: ni bossa, ni sarró, ni calçat, ni entretinguts de camí. La fortalesa feble, la claredat incerta, la urgència sense angoixa, l’ofrena generosa i humil... L’idioma de l’Evangeli no para de expressar-se en aquesta paradoxa que deixa perplexos, fa mirar a munt i endins per a cercar el Déu bategant en tot. Aquesta és l’esperança que no decep: els llops hi son, però tots han estat vençuts per l’Anyell de Déu.
Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Quan l’hebreu desitja a algú la pau, desitja el seu benestar físic i social, el que prepara a la plenitud dels temps messiànics. La pau parla de salut, de bona entesa i d’esperança immarcescible. En creuar-se les mirades per primer cop, tant de bo fos possible transmetre-ho, desvetllar-ho i regenerar-ho. Si així és dona és perquè, d’alguna manera, el Senyor ja havia arribat en aquella casa, i la presència dels apòstols no fa sinó confirmar-ho. “Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”. “Els envià que s’avancessin...a cada poble i a cada casa lloc on ell mateix havia d’anar”.
Farem, de part nostre, per viure cada encontre confirmant que el Senyor ja hi és abans de trobar-nos? Farem per gaudir de la complicitat de qui ha passat al davant nostre de manera que no hi hagi ningú ni res estrany, ja que Déu ja l’està habitant? Serà aquesta la familiaritat amb Déu de la que gaudeixen els homes i dones de Déu? Serà aquesta la perfecta alegria?
Alegreu-vos, diu el Senyor, no pel que passa en el nom de Jesús, no pel que feu o deixeu de fer. Alegreu-vos pel que sou: fills i filles de Déu, estimats per ell. Alegreu-vos perquè els vostres noms estan escrits al cel. I aquesta alegria no ens la podrà prendre cap decepció.
