Pare, no tinc ganes de fer pregària.
No en sé.
Sí, et miro en la icona, i què?
Estic impacient, repetint frases fetes, intentant en va posar-me en ambient.
Parlo amb les parets i em sento ridícul.
I és que no en tinc gaires ganes.
He buscat la manera, no creguis.
He posat música suau, m’he assegut al terra, he encès una espelma…;
però, tot i així, no m’hi trobo.
Jo ara em sento buit i desganat i, a més, estic fet un embolic.
Per això t’ho explico, vull que aquesta sigui la meva pregària,
deixant de banda les paraules buides i boniques que el meu cor no sent.
Del que sí que tinc ganes és de conèixer-te una mica més,
de seguir el fil de la forta atracció que produeixen en mi la teva vida i les teves paraules.
Llavors, potser tu m’ensenyaràs a pregar.
Fins i tot quan no en tingui ganes.
A tenir moments especials per obrir-te el cor i ser-ne conscient,
sense gaires complicacions.
Per què les coses senzilles són de vegades les més difícils?
Potser perquè hem de posar el nostre cor enrevessat en sintonia amb elles.
Ajuda’m a fer-ho.
A tu, segur, no et calien més paraules del compte.
Només les justes i després silenci,
per parlar aquest teu bell dialecte que ens costa d’entendre.
Despullat àdhuc de les ganes.
Què importen les ganes!
