Paraules d’amor.
Potser poques paraules – i poques realitats- pateixen tant alt grau de concepcions, visions, accepcions, interpretacions... i usos diferents. Poques paraules són tan utilitzades, desgastades, manotejades... D’altra banda, poques realitats són –tanmateix- tan absolutes, tan universals i tan irrenunciables. Confesso que em fa una mica de cosa, ara, encetar una reflexió al voltant de l’amor. ¿Que potser queda alguna cosa per dir?? Certament, l’amor és, sempre viu i nou.
No voldria seguir desgastant la paraula. Però tampoc no voldria passar per alt... el més important de la vida!!! Vaja quina situació!
Acabem de llegir a l’Evangeli que aquella nit, en aquell sopar, Jesús ens va deixar aquest encàrrec: Estimeu i estimeu-vos com jo us he estimat. Aquella nit, en aquell sopar Jesús es va transparentar en les seves paraules i els seus gestos. Una vida així viscuda, va tenir aquella nit i aquell sopar. Paraules d’amor, senzilles i tendres. No va ser una cosa anecdòtica, ni unes paraules de compromís ... apreses d’uns quants comediants. Allà va canviar la història de la humanitat.
Podríem entendre la vida –la vida sencera- precisament com l’ oportunitat que tenim d’aprendre a estimar. D’aprendre a viure així. Cadascú on som i com som. Se’ns dóna la vida –llarga, curta, d’un color, d’un altre, amb tots els colors i amb clarobscurs. Amb pujades, baixades i plans ...- com l’espai que tenim per aprendre a viure. Per aprendre a estimar. Ni que sigui a força de nits. O en el darrer moment. En els últims instants. Tan se val. Mentre arribem a estimar.
Estimeu-vos!
Perquè el que importa, a la vida, és estimar. La única cosa que importa. La única!!!
Podem triar de viure o podem conformar-nos amb funcionar i anar tirant. La diferència està en estimar. O no estimar. Podem habitar la terra dels vius o la dels “morts en moviment”. Podem triar entre estimar o témer. Viure amb amor o amb por. L’enemic de l’amor no és tant l’odi, quant la por. Aquesta tria està, en bona part, a les nostres mans. A la nostra llibertat. Podem decidir de viure d’ una manera o d’una altra. Des de la gratitud de base o des de la permanent queixa.
Estimeu. Estimeu-vos. Ens diu Jesús. Tria l’amor i viuràs.
Com jo.
Però tria l’amor autèntic i veritable. Estima com jo he estimat. Com jo t’he estimat. Amb l’amor del gra de blat. Enterra, discretament, la vida per tal que allà neixi alguna cosa. Amb l’amor del crucificat. Amb l’amor del qui dóna la vida i s’entrega. Estimar és això. Donar la pròpia vida per tal que els altres en tinguin. Donar la vida per tal que allà hi floreixi... en els altres. Estima, desprès de tu mateix. Volcat sobre els qui et necessiten. Treballa per la felicitat dels qui estimes. Estimeu-vos com jo us he estimat. Servicialment. Entregadament. Oblativament
Ens cal mirar Jesús. Mirar-lo. Rentant els peus. Guarint malalts. Ensenyant, escoltant i guiant. Alliberant. Retornant la vida i l’alegria. Donant de menjar. Obrint horitzons i ulls tancats...
Ens cal mirar-lo donant la vida. Estimant.
Perquè volem estimar com Ell. Volem que la mesura i el model del nostre amor entregat sigui Jesús mateix. La font i la inspiració és Ell. Ell ens ha estimat primer. Ens hem sentit estimats per Ell.
Per això cal preguntar-nos contínuament: Ara, què faria Jesús? En aquesta situació i en aquesta realitat.
Cristians.
Ara, avui, treballant, servint, compartint, lluitant... estimant com Jesús. I amb Jesús. Aquesta és la comunitat cristiana. I aquests és el senyal.
Quan sovint estem molt preocupats per moltes i moltes coses del nostre món tan complex, potser val la pena que ens preocupem un mica més pel gran senyal: Estimeu-vos com jo us he estimat. Aquest és el senyal.
¿És així com ens reconeixem? ¿Som “especialistes” en l’art d’estimar?
Doncs –ni trec ni poso res- sembla que ha de ser així com ens reconeguin. Ha de ser aquest el senyal. Deixebles del qui va donar la vida per amor. Cristians. Altres Crist avui al nostre món.
Disposats a estimar. I a aprendre a estimar. Com Ell. En cada moment i cada situació.
