Diumenge passat vam celebrar la resurrecció del Mestre, i avui som testimonis de la resurrecció del deixeble. Havia passat una setmana, una setmana durant la qual els deixebles, tot i haver vist el Ressuscitat, vivien amb por, amb «les portes tancades», i ni tan sols van ser capaços de convèncer Tomàs, l'únic absent, de la resurrecció. Què va fer Jesús davant d'aquella incredulitat plena de por? Va tornar, es va posar al mateix lloc, «al mig» dels deixebles, i va repetir la mateixa salutació: «La pau sigui amb vosaltres». Va tornar a començar des del principi. La resurrecció del deixeble va començar en aquell moment, en aquell amor fidel i pacient, en la presa de consciència que Déu mai no es cansa d'estendre'ns la mà per aixecar-nos de les nostres caigudes.
Els deixebles havien abandonat el Senyor durant la Passió i se sentien culpables. Però quan Jesús va anar a trobar-los, no els va fer llargs sermons. Sabia que estaven ferits per dins i els va mostrar les seves pròpies ferides. Tomàs va poder tocar-les i va descobrir el que Jesús havia patit per ell, que l'havia abandonat. En aquelles ferides, va tocar amb les seves pròpies mans la proximitat amorosa de Déu. Tomàs, que havia arribat tard, va superar els altres deixebles quan va abraçar la misericòrdia; va creure no només en la seva resurrecció, sinó també en l'amor infinit de Déu. I va fer la confessió de fe més senzilla i bella: «Senyor meu i Déu meu!». Així és com té lloc la resurrecció del deixeble, quan la seva humanitat fràgil i ferida entra en la de Jesús. Allà els dubtes s'esvaeixen, allà Déu esdevé el meu Déu, allà arribem a acceptar-nos de nou i a estimar les nostres pròpies vides.
“Sigues creient” Aquesta segueix sent la invitació que rebem. L’Esperit que Jesús alenà sobre els deixebles és el mateix que hem rebut també nosaltres com a deixeble i com a comunitat. “Creient, doncs, que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, tenim vida en el seu nom.”
Fotografia: Mercè Parés
