Quaresma - Primer diumenge

1. Composició de lloc  Comencem “fort” la Quaresma, amb una introducció desconcertant de l’Evangelista Lluc, quan diu que “Jesús, ple de l’Esperit Sant és temptat pel mal esperit”, en aquell desert inhòspit, que és tot un símbol de la precarietat, de la desolació, de l’espai necessari per acabar de trobar-se, de viure l’essència de la vida. S’ha acabat la consolació i l’experiència transcendent que Jesús ha viscut al Baptisme, amb la veu del Pare...Des d’ara Jesús escoltarà unes altres veus que se l’hi aniran repetint a Nazaret, o quan el voldran proclamar rei i messies, o quan les masses l’aclamaran. Sí, Jesús guardarà sempre interiorment la seva experiència del desert.
 
 2. Davant de Déu, però sense Déu
I amb les pedres a la mà. Els pans seran per als altres quan tinguin fam al deserts. Ell s’haurà d’empassar aquelles “pedres”. Però així ens dirà que no podem tenir un Déu a la carta, al grat dels nostres capricis, manipulat, segons les nostres conveniències i privilegis, un Déu que només hi és present quan tenim bona sort, o quan les coses ens vénen de cara. Estaríem fent-nos un Déu a la nostra imatge. I això és un error, o millor dit, un mena de sacrilegi, perquè estarem fent d’Aquell que és el més gran i sagrat una joguina per a les nostres situacions de conveniència...
 
 3. La tercera temptació, la més diabòlica
 Perquè la segona:“Tot això et donaré si m’adores...!” és massa sapastre, massa orgullosa, massa a la desesperada, de “tot o res”. No, Lluc sap que el problema de Jesús serà el Temple. Per això el mal esperit suggereix aquest desafiament: “Tira’t daltabaix...” És el somni messiànic dels fanàtics religiosos, partidaris d’una religió espectacle, dels seus intolerants sacerdots i fariseus, dels qui encara somien amb un temple ple de columnes i cornises, de tresors i d’altars que sempre fumegen, de gent expectant que, mirant el cel, espera un Messies com Déu mana, com els d’abans, com els que podran fer front als dictadors de tota mena...
 
Aquí es posa en crisi una imatge de religió. O millor dit, de fe. Jesús  viurà tota aquesta crisi en les seves constants visites a les sinagogues, on es trobarà amb problemes de dissabte, de fer “bones obres en el dia oportú, en el moment oportú i en el lloc oportú...” I l’acusaran aquells que no saben què vol dir alliberar, humanitzar i alegrar els pobres que buscaven Algú que parli amb autoritat i faci  les coses amb bondat de cor... Però Jesús, el Fill, superarà el vertigen de la cornisa del temple, i caminarà a peu pla anunciant la Bona Notícia, a peu pla pels carrers i camins, des d’ on es pot veure millor el rostre dels qui pateixen. Sí, la gran temptació del desert serà al Temple, la crisi religiosa. I un dia esclatarà amb tota la seva força...
 
 4. Mirant-nos a nosaltres
 Primer de tot, fem-nos a la idea que la temptació no és pecat (com ens deien quan érem joves...). Entre d’altres motius perquè Jesús les va tenir, i amb la seva llibertat clarivident, transparent, les va superar perquè estimava “massa” el Pare, i ens estima “massa” a nosaltres. I així en va sortir reforçat, il·luminat.
 
I després, tinguem ben clar, que quan el Senyor ens concedeixi viure també “plens de l’Esperit”, aquesta plenitud ens enfortirà per al moment de la prova, però no ens l’estalviarà. Cal estar sempre a punt de pregar allò de “no permeteu que caiguem en la temptació...”                                       

Etiquetes