Apretar a córrer o dansar

            Fa uns dies em vaig canviar de telèfon mòbil, però vaig decidir no activar-hi l’email. Aleshores un amic em va dir: “Pensa que està desaprofitant el 80% de les possibilitats tecnològiques del teu telèfon”. Després de pensar-hi, vaig decidir que les possibilitats tecnològiques dels meus aparells electrònics no han de definir la intensitat i amplada de la meva comunicació amb els altres i el món. En el fons, el meu problema és el següent: rebre molta informació m’impedeix triar quins temes he de treballar, i treballar-los a fons. I és que sovint ens trobem davant del repte de processar molta informació i gestionar una càrrega de treball que ens empeny a fer diverses coses alhora. Però, és aquesta estil vital un estadi avançat de la civilització? Som més humans com més connectats i més multi- ocupats estem? Segons el filòsof alemany Byung-Chul Han, la resposta és: No. Autor del best seller La societat del cansament, aquest pensador d’origen oriental afirma que l’atenció dispersa pròpia dels qui fan diverses tasques alhora constitueix de fet una regressió cap a formes de supervivència d’animals a la selva. En efecte, a la selva els animals no es poden concentrar en una sola activitat: mentre mengen, han d’espantar els altres animals que els poden prendre el menjar, defensar-se de predadors que se’ls poden menjar a ells o a les seves  cries, i no treure l’ull de la parella sexual perquè no se’n vagi amb un altre. En canvi, segons Han, les principals innovacions culturals de la humanitat provenen d’una atenció profunda i contemplativa. L’atenció dispersa només reprodueix i accelera el que ja existeix: no crea res de nou. L’autor exemplifica els dos tipus d’atenció comparant dues formes alterades de caminar: apretar a córrer o dansar. Apretar a córrer és propi d’humans i animals, i no constitueix una nova manera de caminar: només és caminar acceleradament. En canvi, dansar és només propi dels humans, i constitueix una innovació en relació amb el caminar. Però la dansa és possible tan sols gràcies a una atenció profunda i contemplativa centrada en l’acció de caminar. Han afirma que aquesta atenció profunda i contemplativa es concreta en una relaxació espiritual que possibilita l’emergència de la novetat en el nostre interior. Relaxant el nostre ritme interior som capaços d’atendre profundament a la manera de caminar, de contemplar els nostres passos i trencar els nostres automatismes en el moviment per a crear una nova dansa. De fet, altres expressions de l’acte creador inclouen aquesta actitud de relaxar l’activisme per fer emergir dins nostre una novetat que prové de l’atenció profunda a la realitat. L’arquitecte Mies Van Der Rohe parla de la necessitat d’una “pausa creativa” (Schöpferische Pause) que fa emergir la novetat. Es diu que per crear els artistes necessiten inspiració (literalment, “deixar entrar un esperit”) o deixar-se tocar per les muses.  Algunes tradicions postulen l’existència d’un Esperit que les persones som capaços d’invocar, de fer emergir dins nostre, a fi de trobar respostes noves a situacions conflictives. En un passatge de l’Evangeli de Lluc, Jesús ens convida a relaxar els nostres esquemes mentals a fi de fer habitar dins nostre l’Esperit que inspirarà una resposta nova a una situació de prova o persecució: “Quan us condueixin a les sinagogues, als magistrats o a les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu ni de què direu: l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir. » (Lc 12, 11-12) · Quins criteris utilitzo per triar o mesurar les fonts d’informació que rebo? · Quins criteris utilitzo per prioritzar la solució als múltiples problemes que se’m presenten? En quins moments he d’apretar a córrer i en quins moments he de dansar? · Què faig per aconseguir un atenció profunda i contemplativa en problemes en què em cal dansar? · Quina influència exerceixen en aquests problemes l’experiència artística o l’experiència espiritual/religiosa?